Nu artístic i boudoir

Enviado el 20 junio, 2020 por valenti

Nu artístic

El nu artístic és expressió d’escultors i pintors des de fa segles. Tothom ha vist escultures tallades fa milers d’anys per grecs i romans, que representen cossos d’homes i dones nus i nues. Aquestes escultures son considerades expressió artística, que amb l’excepció de les que representen escenes explícites, no tenen la consideració d’eròtiques.

La pintura que ha arribat als nostres dies és sensiblement més recent. Son famosos els quadres que representen nus, les gràcies de Rubens o la Maja nua de Goya, aquesta si en postura netament eròtica.

Diferents publicacions eròtiques dels darrers 50 anys han utilitzat la fotografia per mostrar el cos, generalment de la dona. Aquestes revistes se’n diuen precisament «per a homes». La fotografia de nu artístic, n’ha pagat les conseqüències i per tant, te en principi la consideració d’eròtica, malgrat hi ha autèntiques obres d’art que tots hem vist. Afortunadament està canviant ràpidament, donant-li al cos una naturalitat que no hauria d’haver perdut mai. Fixeu-vos que ja hi han reivindicacions per poder fer top less en piscines, cosa que fins ara només era possible a les platges.

Tots podem ser models de nu artístic. Voleu venir?. Nois, noies, homes, dones, parelles, embarassades… La meva prioritat és que durant les sessions de nu artístic us sentiu molt còmodes. Les fotografies que veureu a continuació estan fetes amb la participació de models professionals i la majoria formen part d’una col·lecció pròpia titulada «L’astre humà».

Boudoir

El boudoir és un estil fotogràfic, habitualment més insinuant que el nu artístic, tot i que amb roba interior que normalment no deixa veure tot el cos. Tot i que es poden trobar fotografies de boudoir tant de nois com de noies o parelles, és molt més habitual amb noies.

Les sessions de boudoir les faig preferentment al domicili del client, personalitzades al vostre nivell de comoditat. No se’n publiquen exemples per preservar la intimitat dels clients, però podeu veure’n, només posant boudoir al Google.

Perquè surten els ulls vermells en algunes fotos?

Enviado el 19 junio, 2020 por valenti

Ulls vermells

Una de les coses que més ens consulten als fotògrafs és perquè els seus fills surten a les fotografies amb els ulls vermells. Ara us ho explico.

Els que ja aneu per la segona edat, recordareu que les càmeres fotogràfiques no disposaven de flaix. El flaix era un accessori opcional que els aficionats avançats es compraven per poder fer fotografies en interiors. Però sovint aquest flaix es quedava a casa quan marxàvem de viatge o d’excursió, ja que al tractar-se d’un accessori apart, era molest portar-lo «per si de cas»

El flaix incorporat: el culpable

Els japonesos es van fer els principals fabricants de càmeres fotogràfiques del món. I un d’aquests japonesos va pensar: si la gent es compra el flaix però després no se’l emporta, perquè no fem una càmera amb el flaix incorporat?. No se’l descuidarà mai!!. Dit i fet.

A partir d’aquest fet, es produí un fet monstruós: la gent sovint, sortia a les fotos amb els ulls vermells.

Fixeu-vos que això només passa quan la fotografia està feta amb flaix. Hi ha gent més propensa a sortir amb els ulls vermells que d’altres: els infants més que les persones grans; qui té els ulls clars més que els qui els té foscos i els més afectats son els nostres animals, gats i gossos. Perquè passa?

La nostra retina té propietats fosforescents que en condicions normals és un avantatge. I és de color vermell. Haureu vist que els nostres animals domèstics tenen la retina d’altres colors. En les càmeres amb el flaix incorporat, la distància entre l’objectiu i el flaix és relativament petita. Quan les condicions de llum ambient és més aviat escassa, les nostres pupil·les es dilaten per poder-hi veure bé. Si en aquest moment ens fan una fotografia amb flaix, les probabilitats que ens surtin els ulls vermells és molt alta. La pupil·la gran, deixa passar molta llum fins la retina, que amb les seva fosforescència retorna una llum vermella que l’objectiu captura. (*)

Quan hi ha més llum ambient, la nineta és més petita i és més difícil que coincideixi la part de retina il·luminada pel flaix i la part fotografiada.

Com ho podem evitar?

La primera de les opcions és allunyar el flaix de l’objectiu. Quan la càmera i el flaix eren aparells diferents, la distancia entre flaix i objectiu era suficient perquè l’efecte fos gairebé impossible. Si la única càmera que tenim és una compacta amb el flaix incorporat no tenim aquesta possibilitat, però tenim algunes opcions:

* Encenem més llums ambient per fer que les ninetes es facin més petites.

* Fem que les persones a les que volem fotografiar, mirin una llum directament just abans de disparar. Això també els farà tancar les ninetes. En aquest cas cal alguna estratègia ràpida si volem que quan disparem la gent miri a càmera.

Actualment, totes les càmeres compactes tenen una opció de flaix que redueix el risc d’ulls vermells en un gran percentatge, però no l’elimina totalment. Hem de seleccionar aquesta opció d’entre les opcions de flaix, normalment un ull al costat del símbol del llampec.

Hi ha una darrera opció: Si les condicions de llum i la càmera ens ho permeten, incrementem la sensibilitat (ISO) i disparem sense flaix.

* Per fer l’efecte més entenedor, no s’ha representat al gràfic els canvis òptics de trajectòria que es produeixen al nostre cristal·lí.

Una foto de casament diferent.

Enviado el 16 junio, 2020 por valenti

Ja pràcticament la celebració s’està acabant. Els nuvis estan ballant. No sé si estava previst o ha estat una improvisació. El nuvi es treu la americana i la llença a terra d’una voleiada. Se’n recordarà demà algun dels presents?. A mi em sembla un gest digne d’immortalitzar. Busco un punt de vista atractiu arran de terra i… click!. Ja la tinc!. A l’àlbum tindrà un lloc i una mida preferent.

Enrere queda ja el pastís…

…el banquet, la cerimònia, els nervis previs… I ara, ja està. Ens envaeix la alegria, el relaxament i, perquè no? una disbauxa controlada. Estem de festa i s’ha de notar.

Fa només unes hores, tant nuvi com núvia donaven amb l’ajut dels més propers, els darrers retocs al maquillatge, pentinat, vestit, els botons de puny, la corbata, les flors, les sabates…

On son els anells? Qui els té?. Tot ha d’estar a punt.
Van arribant familiars. Tot son petons, xocs de mans, felicitacions… i mirades al rellotge. Anem be de temps?

Mentrestant vaig fent fotografies, i per difícil que sigui intentant passar el més desapercebut possible. Només de tant en tant alguna discreta indicació.

Els convidats llueixen vestits triats especialment per a l’ocasió. No falten les mirades d’admiració ni -més dissimulades- de crítica. Som humans!

A la cerimònia soc només un documentalista

Sense interferir gens i amb la millor estètica que sigui capaç de mostrar, he de documentar amb imatges el que està passant. I quan s’acaba, esclat d’alegria. Ja està! S’han acabat els nervis. A partir d’ara, a gaudir tothom de la festa.

Ara si que la parella i jo ens despistarem una estona per fer alguna foto més preparada. Sense la pressió del rellotge vull immortalitzar el moment. En poques ocasions estarem amb les cares tan lluents i alegres com avui. Com ara. I m’agrada que sigui visible a les fotos l’amor que la parella es té i que acaba d’oficialitzar.

Ja només queda el banquet. Com som!. Tot ho celebrem menjant! Us hi heu fixat?

D’aquí a uns dies, els nuvis vindran a recollir el seu àlbum. Per a mi és un moment màgic. Ells a un costat de la taula. Jo a l’altre. Els hi vaig girant les pàgines i miro les cares que fan. És el més gratificant de la meva feina. I el meu agraïment per la confiança que m’han donat.